INTRODUCCIÓ
En l'ensenyança gravita una bona part de l'evolució de l'ésser humà, per no dir tota l'evolució, fins i tot seria millor dir la gran revolució intel.lectual humana, perquè ¿Com és possible que un poble, una raça, una nació prosperi sense que el coneixement acumulat de temps pretèrits passi als més joves, els quals, per la seva banda, faran el mateix amb els seus descendents?
El cert és que, sense aquesta llarga cadena estesa més enllà del nostre temps, més enllà de qualsevol temps, és impossible que una societat pugui arribar a les més altes cotes de coneixement i cultura. És tan senzill com això.
D'aquesta manera, amb el pas del temps, el coneixement s'anirà polint i refinant fins que, potser, un dia molt, molt llunyà, aquesta coneixença i l'ésser humà seran la mateixa cosa. Això és el que esperem d'aquest gran viatge inacabat en el qual tots hi estem implicats.
El fet és que, per a que el coneixement acumulat passi als nostres descendents necessitem persones capaces de transmetre aquest preat tresor. Persones amb vocació d'ensenyar i llegar idees. De fet, així ha estat sempre: mestre i deixeble, conformant una associació quasi mística i sagrada. Sí, sí... mística i sagrada, no exagerem en absolut, ja que de l'èxit d'aquesta interelació de qui sap i de qui vol saber, en depenen la nostra societat, el nostre futur i la nostra vida.
El tema de l'ensenyament ha estat sempre present en totes les èpoques, encara que adaptant-se a la idiosincràsia particular de cada grup humà. Per exemple, ja en la Prehistòria, com no podia ser d'altra manera, aquest passava verbalment de pares a fills, de boca a orella, de mestre a deixeble. És el cas dels indis del continent americà i asiàtic.
A l'Índia, la seva profunda i rica cultura ancestral, es transmetia oralment. La música, per exemple, que exclusivament, a través del cant, pogué traspassar segles i més segles sense patir quasi cap modificació. Fins i tot, posteriorment, quan ja existia l'escriptura, l'ensenyança de la música fou fonamentalment oral. Amb això volem dir que l'important en l'ensenyament és el sol fet d'ensenyar a qui vol aprendre, sense importar el mètode utilitzat ja que, com és lògic, cada cultura pot tenir les seves peculiaritats al respecte.
El cert és que l'arribada del document escrit va suposar un gran avançament en la història de la humanitat. No voldria però, que semblés que només em refereixo a les ciències, les lletres, o els oficis, també a les arts, la música, etc. A més a més, quina meravella! ara, amb les noves tecnologies, el mestre fins i tot pot ensenyar a distància.
Si en el passat l'ensenyança transcendia el temps, en aquest moment, amb la informació escrita, les lliçons del mestre poden transcendir l'espai. D'altra banda, el document escrit donava més solidesa al coneixement. L'ensenyant, el mestre, des d'aleshores, va tenir un dels seus aliats més poderosos.
El mestre, quina paraula tan sublim per a aquell que pot captar tot el seu immens significat!. Perque, per ser mestre s'ha de sentir per dins i expressar-ho per fora. Per cultivar l'art d'ensenyar s'ha d'estimar tant el coneixement com l'ésser humà. Sense amor no hi ha res per ensenyar ni res per aprendre. Aquesta paraula es repeteix sovint en les seves memòries.
En totes les èpoques hi ha hagut persones amb gran vocació per ensenyar. A les comarques gironines, els pedagogs del segle XIX eren "la crème de la crème" del magisteri, fins i tot a les petites escoles rurals. Josep Osés, mestre de Barcelona, a la revista El Magisterio Gerundense (juliol de 1908) recorda el que es va escriure en el "Boletín Bibliográfico" uns anys enrere. Diu així:
"La visita a Girona fa pocs anys ens va deixar una impressió inesborrable que condensem en poques ratlles. Permetin-nos exhumar-les:
Vinc de treure el cap per Europa pel millor balcó de la nostra tanca pirinenca. He admirat els vestigis de l'edat lapidària, els records de la immortal Girona, el to ombrívol de les alzines sureres, el fistó de la pintoresca costa, les imponents fragositats del Pirineu, els pobles nets i alegres; he admirat més la senzillesa, cultura i costums morigerades dels gironins; el que he admirat molt més, però, i quedarà per sempre gravada la impressió en la meva ànima, ha estat el magisteri de la província, unit per llaços fraternals, inspirat pels alts ideals de la fe, d'amor i del treball. Amb un magisteri d'aquesta mena són possibles totes les excel.lències, i això que llavors encara no coneixia Bosch i Cusí".
I segueix al mateix número de 'El Magisterio Gerundense' referint-se a Joan Bosch:
"El treballador infatigable, el mestre aureolat per l'amor i la consideració de tot un poble, el pedagog que rep com una ofrena l'admiració de tots els companys de la província i les repetides enhorabones de les autoritats, necessàriament ha d'oferir en relleu altres aspectes de la seva personalitat. I efectivament, els ofereix. Es caracteritza per una bondat extraordinària, per la seva lleialtat i noblesa en les amistats i sobretot pel segell de pulcritud que imprimeix a tot el que li pertoca: parlant, escrivint, en el tracte social, fins i tot en les cartes que difonen perfum de bondat i de correcció. No hi ha adjectiu que no s'hagi fet servir pel seu elogi, no hi ha llavis en tota la província de Girona que no hagin adduït afectes o benediccions.
Bosch Cusí, home senzill, afable, somrient, un caràcter dèbil en l'aparença, és la personificació de les energies, un Anteu quan es tracta d'assolir finalitats de cultura.
En Bosch i Cusí autor és dels que han aconseguit aplaudiments en la seva encertada tasca. La seva paraula és tan pulcra i correcta com concisa i expressiva. Pensa bé el que escriu i, quan ja és escrit, no és possible afegir ni treure una coma, tan arrodonides queden les seves frases.
Tot Catalunya sap que a les comarques gironines hi ha un gran nombre de Mestres consagrats amb entusiasme, amb fe, amb passions jovenívoles per l'ensenyament; fora d'aquí quasi no es coneix aquell Magisteri brillant en el qual Dalmau, Santaló, Balmanya, Batlle, Xandai, Delclós, Jou i d'altres han deixat impresa la seva personalitat pedagògica, i com deu ser Bosch i Cusí quan tots aquests brillants astres reconeixen i admiren en el mestre de Tortellà qualitats excepcionals tal vegada no superades per cap d'ells".
Sabem que en el present, l'ensenyament a Catalunya i en altres indrets i països, està passant per moments difícils. Hi ha mestres que pateixen depressió nerviosa, d'altres, els menys per sort, fins i tot són agredits verbalment o física. La manca d'autoritat i la falta de disciplina solen ser habituals.
Hem format nens sobreprotegits, els prevenim de qualsevol contratemps. Si es rep una amonestació de l'escola, el mestre n'és el culpable. Nens que tenen massa de tot, sense haver-s'ho guanyat. Pares i mares que porten els fills a l'escola en cotxe, no fos cas que es deslloriguéssin en el trajecte de 300 metres que han de recórrer des de casa seva.
Amb tants embolcalls de cotó fluix mai no es podran enfortir el caràcter ni la voluntat. Avui, el que impera és la mala educació. A més, alguns nens o nenes pateixen assetjament per part d'alguns companys. Sobretot el grassonet, l'estudiós, el diferent, l'esgarrat, etc. Es pot pensar que això sempre ha passat, i és veritat. Actualment, però, amb l'absència de valors morals que té la societat, cada cop és més freqüent. No és insòlit que algun infant o adolescent pateixi aquest suplici i calli per vergonya o per timidesa el que li està passant a l'escola. No fa gaire, hi ha hagut casos terribles que han desembocat en suïcidi.
Potser, ara seria un bon moment per reflexionar sobre l'ensenyança d'abans, considerar la tasca d'antics mestres de les comarques gironines i, sobretot, d'aquells llegendaris que van enaltir la professió del magisteri.
Què se n'ha fet d'aquell amor i respecte que sentíem envers els mestres i que moltes vegades durava més enllà de l'etapa escolar?
Com s'ho feien aquells ensenyants per transmetre les seves idees i la passió per aprendre l'asignatura pertinent?
Quina era la fina línia divisòria entre la camaraderia i l'acatament que permetia el mestre en la relació diària?
A banda de considerar la personalitat i les aptituds individuals del nen, sembla important i necessari actuar d'aquella manera que es deia en el Renaixement: "Mano dura en guante de seda".
Per descomptat que no tota la culpa de la situació actual és de l'alumnat. N'estem farts de l'alumne descrit fa un moment però, què podem dir d'alguns professors (no tots, evidentment) del nostre temps?. Es mereixen quelcom millor? Quin exemple han donat als seus alumnes tant en el tracte com en la manera d'ensenyar?
Estan motivats, fins i tot econòmicament, per dur a terme una de les tasques més importants que existeixen a la vida? Doncs no.
Abans hem dit una cosa molt important: sense amor no hi ha res per ensenyar ni res per aprendre. Però no ens confonem el més mínim, ser col.legues posant en pràctica un estil verbal del tipus "que passa tio" sigui del deixeble al professor o a l'inrevés no és amor. En tot cas, és un excés de confiança.
L'amor ha de nèixer del professor a través de la seva força interior, de la seva autèntica vocació d'ensenyar. Saber captar la millor manera de transmetre el missatge adequat en cada moment. Saber incentivar, motivar aquestes ments tan joves, no amb expressions com ara "col.lega", "soci" o "amic" tan fora de to però tan en ús actualment a les escoles.
Aquest no és el camí en absolut. Entre mestre i deixeble ha d'existir una mena d'amor compartit pel coneixement i l'únic responsable que això no sigui així és, precisament, el mestre.
Parlem ara de la part econòmica. És a dir, del salari d'un mestre. Pot semblar que parlar de diners és fora del context en el qual ens hem mogut fins ara. I més quan acabem de comentar algunes coses interessants sobre l'amor, la vocació, etc. etc. El cert és que no és així.
Tots entenem que, al marge de la ideologia política en el poder, actualment, vivim en una societat estrictament capitalista. Resulta, doncs, que com a conseqüència de tot això, nosaltres mateixos, cèl.lules de la col.lectivitat, ens movem al ritme del capitalisme més desenfrenat, mani qui mani. I, compte, això no és una crítica ni destructiva ni constructiva, és sencillament, una descripció del que succeeix ara mateix a la nostra societat. Simplement, diem que els diners s'han convertit, més que mai, en la moneda de canvi del medi, en aquest cas, del medi social. Això vol dir que la millor manera de valorar el treball, millor dit, la qualitat o la importància d'aquest treball és rebent una retribució que estigui en consonància amb l'activitat realitzada.
D'acord, aquesta manera de procedir no és nova. Sempre, en major o menor grau, ha estat així. Ara però, a principis del segle XXI, a falta d'altres paràmetres, o punts referencials, els diners s'han convertit en la mesura de totes les coses. Per aquesta raó, és necessari fer una valoració de l'activitat del mestre d'escola en termes econòmics.
Altrament, per a que el mestre pugui donar el millor de si mateix a l'alumnat ha de sentir-se recolzat. No només amb boniques paraules i grans projectes estatals, sinó, també, amb fets, començant doncs, a revaloritzar la seva tasca mitjançant una bona remuneració.
Amb aquesta manera de fer tots hi guanyem. El professor, de forma instintiva, s'entregarà, encara amb més força, a la seva transcendent ocupació d'ensenyar. Els pares i els alumnes, rebran també aquesta influència positiva. Els primers estaran més tranquils davant la idiosincràsia del professorat i, els segons, degut a la major implicació del professors, comprendran d'una vegada per totes, que el col.legi no és un lloc per a la xerrameca i la gresca sinó la primera antesala del gran temple del coneixement.
Augmentar el reconeixement i el nivell social del professorat fou una de les grans lluites de Bosch i Cusí. Una batalla dialèctica que ni va començar amb ell, ni tampoc va acabar en retirar-se de la seva activitat. Una pugna que encara avui és present a la nostra societat i de la qual en depenenen en bona mesura el resultat que n'obtinguem, per que... d'alguna manera ¿No sentim tots una mica de vergonya davant el nostre nivell d'educació escolar si el comparem amb els països més avançats del nostre entorn?. El cert és que, pràcticament, estem a la cua d'Europa!
Si en aquests moments Bosch i Cusí fos viu no dubtin ni un moment quina seria la seva croada particular: aconseguir incrementar el nivell de l'ensenyança al nostre país, i el primer pas seria el d'augmentar el poder adquisitiu del mestre, cosa que en la nostra societat capitalista, és el mateix que dir, engrandir el prestigi i respecte del professorat. Aquest, doncs, hauria de ser el primer pas, els següents vindrien recolzats per aquesta actitud tan positiva per a tots.
Com que crec que L'ENSENYANÇA DEL FUTUR COMENÇA EN EL PASSAT, he dut a terme un estudi sobre Joan Bosch, un mestre i pedagog format a la Normal de Girona, totalment entregat a l'educació de la mainada, tant a la província de Girona com a la de Barcelona, i també, a revitalitzar la formació dels adults i els obrers.
Entossudit en modernitzar l'ensenyament a Catalunya, la pedagogia en general i, sobretot, en AUGMENTAR EL NIVELL SOCIAL I ECONÒMIC dels educadors, no es va detenir mai en la reivindicació del sou mínim (1000 pts.). Reivindicació aconseguida el 1910.
De passada direm que l'any 1900 en virtut del R.D. de 18 d'abril, es va crear el Ministeri d'Instrucció Pública i Belles Arts que fins aleshores depenia de Foment, i el 1901 els mestres passaren a percebre els salaris directament de l'Estat.
Consta aquest treball d'una breu biografia amb inclusió d'alguna anècdota personal per mostrar el seu tarannà. Una bona part de les memòries de la fundació de les Escoles Ribes a Rubí, ja que fou escollit com a organitzador i director per posar-les en marxa. Alguns dels seus escrits a "El Magisterio Gerundense" i a "El Defensor del Magisterio" traduïts al català. La ressenya de la cèlebre Assemblea d'Olot (juliol de 1932). També inclou un petit nombre de cartes dels seus amics i companys de professió. I, per acabar, unes notes sobre Serafina Pujolar, la seva dona, també mestra.
L'Ensenyament a Catalunya:
BAIXA'T EL LLIBRE ELECTRÒNIC GRATUÏTAMENT
(Actualitzat el 30/11/2009)
L'ensenyament a Catalunya i el mestre Joan Bosch i Cusí
El primer llibre monogràfic del Sr. Bosch fet per Mariona Vila i Bosch.
Inclou biografia i altres documents inèdits traduïts al català, como ara articles,
cartes i les seves vivències a les Escoles Ribes amb el seu títol original:
"QUINCE AÑOS EN LAS ESCUELAS RIBAS".
L'ensenyament a través del joc
Amb la col.laboració dels alumnes Pol i Nil de l'Escola Finestres de Mieres. Girona.
(Descendents del matrimoni Bosch - Pujolar)
|
